Sovint les col·leccions es comencen sense saber si tindran continuïtat, si s’arribarà o no a formar una col·lecció. L’obra d’un col·leccionista (col·leccionador com és normatiu de dir, segons defineix el diccionari), no s’improvisa. És una tasca constant, pacient, llarga i esforçada. És una feina per a persones grans. Quan s’és petit no se sol pensar en retenir, en reservar i conservar coses. La inclinació de guardar objectes curiosos i que et són agradables, ve després, quan arribes en la vida a una certa maduresa. Jo quan tenia quinze anys, no vaig començar a col·leccionar res, però vaig sentir molt aviat l’impuls d’ordenar i catalogar llibres, labor que completaria seguidament per la pràctica en una biblioteca. No enllaçaria això amb l’afició de col·leccionar quadres, però tindria una precedent i lògica relació. I tindria també relació amb la meva afició a pintar i dibuixar. Però una cosa seria fer gargots i l’altra la de recollir i guardar coses fetes per altres.
La col·lecció de quadres que he anat reunint no emmena gaire interès sota l’aspecte artístic positiu. Considero que és simplement una col·lecció íntima d’obres d’art. No té ni ateny la força, la virtut i l’interès de les considerades col·leccions particulars, que tenen més abast. L’obra de col·leccionar obres d’art de totes les èpoques, pertany als grans col·leccionistes. Cambó, Samaranch i d’altres en són exemple. Però Catalunya compta amb altres homes, com Lluís Plandiure, que agrupà una gran quantitat de peces de valor extraordinari. Conec una vintena de col·leccionistes que han reunit obres d’autors catalans, particularment contemporanis. Són els que he conegut i he tractat amb més interès.
La meva col·lecció es composa, majoritàriament, d’obres d’autors poc coneguts. (No empro els mots de “modest”, “inferior” o “mediocre”, perquè estimo que no hi ha ningú que estigui per dessota del valor real. Considero una humiliació aquests qualificatius aplicats a un pintor, a un artista). És cert que aquestes obres conviuen al costat d’altres, els autors de les quals són més coneguts i d’altres, de fama. Indubtablement que la categoria artística s’imposa. Però com en una exposició col·lectiva de pintura, on participen artistes de talla diferent, la meva col·lecció no estableix diferències ni marca distincions. És cada quadre, cada obra, que es valora per sí mateixa.
Una gran part de les obres del conjunt correspon a una mateixa època. Gairebé a un mateix període. Del 1950 al 1960 són els anys que figuren o consten que van ser signades cada una de les obres. N’hi ha algunes del període anterior al cinquanta (la més antiga pertany al 1886) i les restants que van entrar ja pertanyen al setanta.
Voldria remarcar que la col·lecció aplega principalment obres que corresponen a l’art figuratiu. L’art figuratiu s’aplica, en belles arts, als treballs que representen figures de realitats concretes, en oposició a l’art i als artistes que consideren suficient la línia, forma i color sense representar res d’identificable. Tampoc no he col·leccionat quadres relatius a altres tendències pictòriques o moviments d’avantguarda. Els pintors surrealistes formen també part d’una tendència, la del realisme màgic, en un món al·lucinant. Tot és força interessat. Hem de pensar que és un quadre, una pintura, si allò que representa té una proporció entre la finalitat (el propòsit) i els seus mitjans d’expressió. Maurice Denis, el pintor francès, deia que un quadre “és una superfície coberta amb línies i colors, concertat amb cert ordre”. I caldria afegir: “i dotat d’un poder expressiu”.
En la meva col·lecció hi ha, això sí, una varietat de motius sobre el paisatge, recollits de diversos pintors. En art, el paisatge és la temàtica pictòrica que representa l’escenari natural o l’urbà o el marítim, i en què la figura humana no hi és o hi té un paper secundari. El segle XIX i particularment durant el romanticisme, el paisatge dominà la part més important de la producció pictòrica europea. Els nostres artistes es trobaren en aquell temps del naturalisme a Catalunya. El pintor cercava de revelar profundament i delicadament les harmonies secretes de la naturalesa. El mestratge de Martí i Alsina va ser decisiu. Gràcies a ell i els pintors Vayreda, entre altres, la pintura catalana trobà el camí de l’espontaneïtat de naturalisme realista, enfront de l’encartonament i el serialisme acadèmic. L’obra dels pintors de finals de segle feren esdevenir l’expansió del paisatgisme català. I així s’inicia el moviment pictòric. Joaquim Mir en seria el pintor més representatiu. Ja en època posterior es conrearia la pintura de paisatge, arribant a totes les contrades.
Tinc a la col·lecció un conjunt de quadres de petites proporcions. Hi va haver en mi una afició a col·leccionar notes i dibuixos esbossats. Alguns d’aquests treballs em desaparegueren, no sé ben bé com. Els que encara tinc els guardo amb molt d’afecte. M’agraden les notes de color. El destacat dibuixant i gravador E. C. Ricart deia: “Quan l’artista produeix una nota o na tela de mida reduïda, obra en plena expansió de la seva sensibilitat. En dir petit quadre no ens referim a la miniatura, que és un altre procediment; indica només que no és tan gran com un quadre normal, però que pot oferir els mateixos valors pictòrics”. Molts anys enrere, l’artista no pintava “quadrets” per a exposar. Si feia alguna nota, algun dibuix a llapis o esbós, s’ho guardava per a ell o bé la regalava a algun amic íntim. Més tard tot això va canviar. En una exposició les notes figuren al costat dels altres quadres i el públic entès les qualifica com es mereixen. D’altra banda, el col·leccionista, el gustador d’art que visita els estudis d’un artista, escodrinya i busca per racons i carpetes les troballes de pintures i dibuixos que el seu autor té mig amagades o potser abandonades.
L’obra escultòrica és absent en la col·lecció. O almenys no hi és representada d’una manera cabal. Només tinc dues peces escultòriques: un nu i una imatge religiosa, d’un mateix autor. No vaig poder reunir altres obres, malgrat existir en mi un constant interès d’obtenir-ne d’altres i el fet d’haver passat per les meves mans algunes interessants peces. S’escaparen aquelles oportunitats. Però espero tenir altres ocasions. I confio que algun dia podré afegir al catàleg un conjunt de petites obres, de ben segur d’un escultor com Rebull, o bé Modest Gené, o Ortiz o Eustaqui Vallès...
Cal que centri el tema sobre les primeres pintures que vaig tenir al meu abast, quan ja era gran. Podria dir que tot va comença a Tarragona durant els primers anys posteriors al funest servei militar, el llarg i onerós període de postguerra, col·laborant amb el diari local amb cròniques d’art. Vaig conèixer i tractar els pocs artistes locals que aleshores treballaven i de tant en tant celebraven una exposició o participaven en alguna de col·lectiva. Fruit d’aquella col·laboració literària al diari tarragoní, van ser els primers quadres pintats d’alguns artistes tarragonins que “obriren” la col·lecció. També vaig col·laborar a Ràdio Reus i Ràdio Tarragona, les quals junt amb “Diario Español” eren els únics mitjans de difusió que hi havia en aquells anys. Tots els treballs literaris havien de ser escrits en castellà, ja que l’ús de la nostra llengua en els periòdics i en la ràdio no estava permès. Per Ràdio Reus vaig llegir l’any 1944 una narració que portava per títol “¿Escuela reusense de pintura?”. Començava dient que el moviment artístic de Reus i comarques va iniciar-se a finals del segle XIX. Solien pintar els quadres dins el taller; el pintor no li plaia sortir al camp. El pintor Hortensi Güell fou tanmateix el que inicià la pràctica. Però l’activitat artística no es reflecteix fins ben entrat el segle XX. Alguns pintors i dibuixants aficionats celebraven exposicions. Ja més endavant, l’afició va estendre’s. En aquesta dissertació deia: “Pintores reusenses de tendencia lírica, casi exclusiva en la época, empezaron su cosecha. Entre ellos uno, casi sexagenario, salía a pintar paisajes por los alrededores de la población. Era Tomás Bergadá, el pintor que en la mezquina y voluntariosa rancidez de la vida local estaba llamado a abrir de par en par las puertas del paisajismo”. Joaquim Mir, l’excels paisatgista català, tan enamorat del nostre Camp, és reunia quan venia a Reus amb Tomàs Bergadà i junts sortien a pintar. “Todos debemos a Bergada —seguia dient— fervor y admiración por ser él el iniciador de esa indudable escuela de paisajismo local, escuela que tiene una explicación física y material en razones ineluctables del medio ambiente”. A aquest moviment podríem incorporar-hi els bons pintors d’aquella època (1910-36): Josep Borràs “Falcó”, Ricard Estivill, Antoni Fusté Banús, Ton Rosich, els quals tots ells es dedicaren a pintar paisatges amb una temàtica variada i una forta empremta en la sensibilitat interpretativa. Bergadà és tanmateix qui deixà més llavor; tingué seguidors i, encara avui, amb més o menys evidència, s’acusa el seu record en teles actuals. Després de fer una anàlisi de tot allò que pot representar el patrimoni artístic natural i la inclinació del moviment pictòric, en l’esmentada dissertació, passava a qualificar els artistes de l’època posterior, que enllaça amb l’anterior de la guerra civil 1936-39. “El hecho acabado de reseñar relacionado con las actividades artísticas de Reus, es un hecho que puede muy bien caracterizar a nuestros pintores y singularizar de manera extraordinaria nuestro movimiento paisajístico”. I com a final afirmava: “Es el localismo motivo y razón que le es dable a hombre conocer de una manera viva y palpitante. Todas las manifestaciones y los créditos del universalismo, son simplezas y vaguedades ante la pequeña nuez, real tangible y verdadera del localismo y ambiente donde se vive”.
L’any 1948 vaig entrar a treballar al Centre de Lectura de Reus. Tot això estableix una certa relació amb l’explicació, potser massa llarga, que he fet en començar aquesta pàgina. Des del Centre de Lectura, fogar de cultura i art, a Reus, vaig viure de més a prop el desplegament de tot aquest panorama artístic, ja que dintre del casal reusenc es movia la gent que sentia les aficions idònies, s’organitzaven actes i conferències i es feia una exposició de pintura per setmana. Vaig viure una època repleta d’activitats, obrint un cercle de relació ja gairebé professional i d’amistats amb els ambients artístics d’altres indrets de Catalunya, particularment de Barcelona. D’aquest temps son les primeres pintures que vaig rebre dels amics, algunes de les quals ja figuren catalogades a la col·lecció. Una d’aquestes pintures és el del gran aquarel·lista Ceferí Olivé (Interior), cedida després d’haver estat exhibida en una exposició col·lectiva dels més destacats pintors aquarel·listes al Centre de Lectura. Considero que és una de les obres tècnicament més ben aconseguides de l’autor. També hi ha una pintura a l’oli de Balsells Margalef, pintor aficionat que acredità les seves possibilitats en les dues o tres exposicions que feu a la sala del Centre. El quadre de la col·lecció (Paisatge d’Ardenya) assegura una gran habilitat i un definitiu pels contorns i cromatisme dels motius pintats. De Pere Calderó en posseeixo vàries obres, algunes de les quals, com per exemple Gladiols, és d’un tacte i sentit suau, plasmat dins d’un exquisit lirisme propi d’aquest pintor. Del pintor Ton Rosich en tinc una bella mostra del seu art; d’Enric Barberà una nota a l’oli, de textura vigorosa i dens de color; de Constantí-Zamora, el pintor més fidel de les visions del nostre paisatge, en tinc diverses mostres del seu estil d’estampador, amb força cromàtica; de “Rovi”, unes petites pintures, gairebé ingènues, però amables i vistoses; de Cusiné, un dels aquarel·listes més coneguts i discutits, en posseeixo unes aquarel·les resoltes amb discreció. I així podria anar esmentant d’altres que foren els autors de les obres que arribaren primerament a la col·lecció. Però seguint el curs d’aquest muntatge historiat, aniré citant-ne d’altres i també repetiré algun nom, ja que tinc obres dels primers anys i altres que corresponen al mateix autor, d’uns anys més tard.
Abans de passar endavant, voldria referir-me a dues teles pintades, les quals, per la data en què foren enllestides, corresponen dins del grup més antic de la col·lecció. Una és del pintor Hortensi Güell (de 1896, seguida d’una nota del mateix autor). L’obra, d’una mida corrent, denota la manera de pintar de la colla de pintors catalans de finals de segle, els quals s’apartaven de les escoles i les pràctiques academicistes i anaven de dret a la consulta directa del natural. Va viure a Madrid, però la seva vida va ser molt curta. Deixà pintats una munió de quadres, va vendre poc, i bona part de la seva producció és propietat del Centre de Lectura. Les obres seves tenen el mèrit de ser precursores del moviment impressionista català. Les dues mostres que tinc (una, la petita, sense signatura), vaig adquirir-les en una botiga d’antiguitats de Barcelona l’any 1956. L’altra tela pintada, del grup antic, pot correspondre a l’any 1920 o anterior, ja que no consta la data a la pintura. Es tenen poques notícies del seu autor, Pompeu Sans, el qual celebrà exposicions a Barcelona i a diverses poblacions catalanes, entre elles Reus. Aquest pintor català assimilà la tendència postromàntica del paisatgisme català. El quadre fou una deixa d’uns parents.
La majoria dels quadres de la col·lecció em són espiritualment familiars. Llurs autors foren coneguts i amics de Reus. M’agradaria descriure la figura de cadascun d’ells, explicar el seu tarannà, presentar la seva obra, recordar moments d’intimitat. Voldria recordar-los en els moments d’amistat, en les seves exposicions al Centre, en les converses a l’estudi o taller de pintura o bé quan, alguna vegada, havia sortit jo amb algú d’ells a pintar al camp. Però narrar tot això faria massa llargues aquestes notes que estic escrivint i fugiria tal vegada de l’objectiu proposat. Voldria només dir que, pels volts dels anys cinquanta, formava part a Reus d’una penya que en dèiem “del Sidral”. Érem uns amics que solíem reunir-nos una o dues vegades a la setmana, a les deu de la nit. Preníem cafè i de seguida gairebé sempre amb la pertinent partideta de dòmino. No hi faltava mai, en aquesta tertúlia, el bon humor i una conversa amical. D’entre aquests amics caldria fer esment de Constantí-Gavaldà, del qual posseeixo un bodegó, Gerro amb roses; Balsells Margalef i Pere Calderó, dos dels amics que ja he esmentat abans, quan descric les meves activitats al Centre de Lectura; Josep Maria Aymat, company i soci de l’empresa Pictòria, de material d’art que van regentar conjuntament durant quatre anys; Isidre Garola, el pintor aquarel·lista, Vicenç Ferrer i d’altres.
S’havien celebrat a Reus durant aquell període les exposicions concursos d’art, de les quals n’era l’organitzador. Hi prenien part un estol d’artistes de la província. Foren premiades obres de Morató, Ferran, Figuerola, Sarrà, Portales, Duran, entre altres, els quals estan representats a la col·lecció. Pel mes d’octubre de l’any 1955 tingué lloc a Barcelona la II Biennal Hispanoamericana d’Art, del comitè de la qual vaig formar part com a representant de les comarques tarragonines. Va ser una impressionant manifestació d’art. Em va deixar un efecte viu, pregon. L’any següent començava unes tasques d’investigació a l’arxiu del Museu d’Art Modern, de la Ciutadella. Vaig aplegar dades d’artistes catalans i vaig aportar la meva modesta col·laboració en la redacció de noves fitxes. El mateix any vaig visitar el Museu del Louvre de París. De tornada vaig dedicar-me a organitzar la primera exposició col·lectiva de pintors catalans. L’exposició tingué lloc a les galeries Rambles, de Barcelona. Les obres d’aquests artistes procedien de l’antiga i acreditada Galeria Vinçon, del passeig de Gràcia 96, que regentava aleshores el senyor Jacint Amat. Conservava el nom de Vinçon però era (com ho és en el moment d’escriure aquestes paraules) un establiment dedicat a objectes de cristalleria i porcellanes. A la part interior es trobava una gran sala, la sala d’art, que tenia accés a Via Laietana. En aquesta sala Vinçon, on feia temps que no se celebraven exposicions, havien exposat els més coneguts i importants pintors catalans. I encara restava un fons d’existències veritablement extraordinari. El propi senyor Jacint Amat va oferir-me l’ocasió de poder aplegar una selecció d’obres i exposar-les en una col·lectiva, a Barcelona mateix. D’aquesta primera exposició foren venudes algunes obres. Seguidament vaig traslladar l’exposició a Bilbao i Saragossa. I a continuació ho vaig fer a Lleida, Vilanova i la Geltrú i Madrid. A més dels pintors ja esmentats, foren inclosos Joan Colom, Joaquim Sunyer, Josep de Togores, Grau Sal i altres, que completaven la plana major de mestres de la pintura catalana contemporània. La tournée va durar quatre anys, durant els quals vaig vendre una petita part de les teles exposades i d’altres fora de catàleg.
Hi ha pintures que intenten representar la natura amb harmonies de color amarades d’evocacions, imatges i sentiments. Com en la poesia de Virgili, hi ha pintures que més que representar un paisatges, suggereixen un sentiment. “Les grans masses —deia— dintre les grans harmonies són les que parlen en el paisatge, són les que ens infonen tristesa, alegria, tranquil·litat, temor, melangia soledat”. Jo m’atreviria a dir que el pintor Vila-Puig sap suggerir un sentiment en les seves pintures. Les masses dintre les harmonies són les que parlen. Es diria que duu la sensació de les coses directes. És narratiu. És com una prosa clara i ben teixida. El pintor Vila-Puig és el pintor de belleses del camp. Es deté sovint en un motiu concret. El motiu que més vegades ha prodigat és, sens dubte, el paller. He pogut veure i comprovar com la seva pintura guanya qualitat quan el tema central del paisatges són els pallers. Aquelles piles de palla posades a l’aire lliure, com a monuments, oferint matisos d’ombra i claror, són veritablement imponents. Per les terres del Vallès, d’on era i vivia l’artista, abundaven els pallers, que se solien fer després de batre, prop l’era. Hom diu que el paller es fa de palla o de farratge i de tal manera que el material quedi ben resguardat de la pluja i de la humitat. Tenen forma de con o de prisma, una mica convexos de dalt i travessats per un llarg pal. La seva alçada és d’uns cinc metres i, de vegades, de deu. El quadre de la col·lecció (89) és un d’aquests temes predilectes del pintor. M’agrada la composició del quadre: els gegantins pallers daurats (a mi em semblen colossals), amb la seva ombra i color amb el seu contrast de clarobscur, un cel llis d’estiu que infon tranquil·litat.... És una bella mostra del seu art, de la pintura d’aquest mestre paisatgista, que més que reproduir la naturalesa —com deia abans—, suggereix un sentiment.
Voldria seguir evocant paratges inspiradors dels quadres de la col·lecció. Les dues obres que tinc del pintor Jaume Mercadé són dos paisatges del nostre Camp. “El país de Valls és trencat, bastant muntanyós, extraordinàriament pintoresc”, escriu Josep Pla. S’ha dit que el paisatge de Valls és ric, per les seves vinyes i sembrats, pels seus arbres fruiters i pels seus boscos... La llum que envaeix la florida carminada, batega en els troncs dels garrofers i dels pins i tenyeix el seu fullam. A les hores caniculars de l’estiu, les masies, plantades al costat dels arbres, semblen endormiscades en una mòrbida, silenciosa, gairebé misteriosa felicitat. Jaume Mercadé era de Valls però vivia a Barcelona. Els seus quadres expressen un sentit peculiar de la seva manera de pintar. Hom ha dit que era un poeta plàstic. Pintà paisatges amb marges i arbres, tan característics en la seva producció. L’obra de Jaume Mercadé és avui evidentment cotitzada pels col·leccionistes.
Del temps en què la seva pintura era joiosa, espontània, viva, són els cinc quadres que posseeixo de Ceferí Olivé. Era l’època brillant del gran aquarel·lista. Abundor de paisatges; el seu temari era divers, també: paisatges del camp, visions de carrers de pobles rurals i de ciutats, vistes portuàries i marines, vies de tren i locomotores fumejants, carrers i places mullats. Paisatges de totes les hores: cels pomposament ennuvolats, malenconies d’hora foscant, amplituds assolellades, blavors marines, nevades damunt el camp i les cases... I a cada tema Ceferí Olivé hi donava l’aire del seu temperament: aquella mena d’afany de sorprendre, de fer colpir, de rebre un impacte a l’ànima de l’espectador... Hi havia quadres que eren una veritable troballa i un s’embadalia contemplant aquell “moment” d’il·luminació collida en la fuga de la pinzellada lliure. He dit que fou una època esplendent de l’aquarel·lista reusenc. Perquè les seves pintures dels anys cinquanta a les dels anys setanta, existeix certa diferència de qualitat artística. Ceferí Olivé, que va ser una fontana d’activitat inexhausta, tan ric i dúctil en l’emotivitat contemplativa, ha caigut en un trist amanerament. Avui produeix, dóna com abans, una collita uberosa, però la seva producció imprimeix un cert estil afectat i forçat; la seva pintura està conformada a motlles establerts per ell mateix. Ceferí Olivé és d’aquells artistes, com Santiago Rusiñol, posem per cas, que s’abandonen després de tant de pintar, quan entren en una avançada maduresa, i esdevenen finalment una espècie d’autòmates de la seva pròpia pintura. Ara prodiga, d’una manera excessiva, la coloració monocromàtica; han perdut les seves aquarel·les la riquesa del color per convertir-se en unes pintures de fantasia amb senyals decadents. Del temari que va tractar tant de temps, només en tinc dues mostres: tres aquarel·les pertanyen al paisatge natural i “usual”, i les dues restants, als temes “interiors de patis” i “paisatges nevats”. M’hauria agradat tenir una pintura seva sobre tema ferroviari, unes màquines de tren fumejant... Durant uns anys vaig fer de mànager del pintor i dintre l’estol de peces seves que tenia en dipòsit a casa, n’hi hagué de molt bones. Una d’elles va ser, precisament, una visió ferroviària, i l’altra, una panoràmica de les rambles de Barcelona, que vaig guardar molt de temps però les vaig vendre finalment... i avui em dol d’haver-ho fet. De tots els pintors que he tingut obres, Ceferí Olivé fou sempre el més sol·licitat. Moltes aquarel·les seves han passat per les meves mans. Però una cosa és ser col·leccionista i l’altra és l’administració d’un marxant.
Voldria fer esment, també, d’altres quadres d’aquest Catàleg. Tinc una obra de Durancamps, adquirida al seu autor. És una mostra del seu art postimpressionista que combina amb efectes de clarobscur; ressalta la frescor del colorit, sobretot dels seus blaus, i la composició del tema, original i característic de l’autor. El quadre de Mompou està dins la línia d’aquest gran pintor que s’allunya dels mòduls tradicionals només en la mesura que ho exigeix la necessitat expressiva i no la innovació formalista. El paisatge de Gispert ens dóna una idea de la seva pintura, saturada de lirisme i de profusió d’ombres, colors, i llum. Dels restants distingits pintors catalans, Francesc Serra, Prim, i Freixas-Cortès, en tinc unes mostres interessants.
Els pintors que vaig conèixer i tractar durant aquells anys a Barcelona foren entre molts altres, Rafael Benet, el mestre pintor i crític d’art de La Veu de Catalunya, Joan Serra, Miquel Villà, Olga Sacharoff, Bosch-Roger, etc. De Rafael Benet en diré que vaig estar dues vegades al seu estudi del carrer de Muntaner número 1. No vaig poder obtenir mai cap quadre ni nota d’ell. Tant com m’hauria agradat! Joan Serra, Villà i Olga Sacharoff exposaven a la Sala Parés, on jo acudia durant aquells anys. No tinc cap mostra artística d’aquests bons pintors catalans.
Bosch-Roger el vaig conèixer al bar La Punyalada, del passeig de Gràcia, on acudien els altres artistes. El quadre que posseeixo d’aquest destacat pintor vaig adquirir-lo a ell mateix, al seu estudi, després d’haver fet la liquidació de dues peces seves venudes a les exposicions de Bilbao i Vilanova i la Geltrú. L’obra no havia estat mai exposada. Va agradar-me molt des del principi. Va semblar-me més acabada, més compacta de color i més suggestiva que les altres dues o tres teles pintades sobre tema similar. Avui la considero com a una de les principals obres de la col·lecció. La tinc molt de gust.
Josep Amat, el gran paisatgista català, el “pintor de les rambles de Barcelona”, ha estat sempre un artista preferent per a mi. No el vaig conèixer personalment. El quadre que tinc vaig poder-lo adquirir amb bastant esforç, a una botiga d’articles antics de Girona, avui inexistent, d’on em vaig proveir d’altres coses. Aquesta obra, pintada a París, d’unes mides més grans que les que usava el pintor, havia restat dipositada durant la guerra espanyola 1936-39, a una finca de vora de Figueres. L’any 1940 la pintura va fer cap a Girona i posteriorment a mans del vell propietari de l’establiment d’antiguitats, el qual em contà tot això que he esmentat. L’obra, sense marc arraconada entre altres quatres, es conservava amb bastant bon estat, si bé tenia taques de brutícia. Un cop a casa, es feu la neteja pertinent.
Del pintor Domènec Carles en tinc dos quadres. La marina vaig aconseguir-la alguns anys més tard que el paisatges, a la mateixa Sala Vinçon. Havia figurat a una de les tantes exposicions anteriors celebrades pel destacat pintor barceloní. M’agradaria tenir d’aquest pintor un bodegó de flors, que era el gènere que conreava amb més personalitat artística. Però els dos quadres sobre aquest tema que van estar al meu abast foren venuts.
Pere Pruna es l’autor d’una de les obres de la meva col·lecció; la millor? No sé si serà o no la millor de la col·lecció, però cal dir que Pruna és un dels principals pintors de Catalunya. Ja de jove, abans de la guerra de 1936-39, era prou conegut. Se’n va parlar amb motiu d’un fet esdevingut poc abans d’esclatar la guerra. Pere Pruna havia estat acusat de plagi, arran d’haver obtingut el premi Nonell de Pintura, per la seva obra Vi de Quios. El crític Rafael Benet va escriure a La Veu:
Però abans de fer constar que en Pruna és un gran pintor —cosa que avui, per estrany que sembli, és necessari repetir—, he de remarcar que l’argument de Pruna contra l’acusació de plagi, encara que sigui més profund del que sembla, fa tota la flaire d’un sofisme. Pruna sol dir: Tot el món de les imatges és nostre, és dels pintors. La prova de la reacció que pot produir en posar la teoria del pintor en contacte amb la realitat em sembla aclaparadora. I em sembla un argument també molt feble recordar que Els esposoris, de Rafael, són quasi una còpia de Perugino, perquè Rafael era un deixeble de Perugino i havia estat un continuador del taller del mestre. I em sembla inadmissible fer present que les Tres Gràcies, de Rafael, són quasi una còpia d’una escultura romana, ja copiada d’una altra escultura grega. Monet pintava catedrals. El “Nihil novum sub sole” només serveix condicionalment. (...)
Seria absurd que traguéssim de tot això la conclusió que en Pruna no és un pintor ben dotat i que és un copista. Pruna no necessita de cap element auxiliar. Si el tanqueu en una cambra amb la companyia d’un model o sense model, Pruna en sortirà havent pintat una obra admirable. Davant d’un cas com el present, la paraula plagi és d’una violència excessiva. En la fotografia de la revista francesa que pruna va prendre per model, el nostre pintor va veure-hi unes possibilitats pictòriques i colorístiques extraordinàries. La possibilitat de convertir aquella fotografia en una pintura era seductora, però potser fou una distracció, (i no de Pruna), presentar la tela a concurs. (...)
Pere Pruna és un dels nostres grans pintors, conegut a tot el món, i que ha obtingut distincions molt superiors a la del nostre Premi Nonell. Si Pruna no fos un gran pintor, un artista acompanyat d’una història internacional molt brillant, no li haurien pas atorgat el premi Nonell, perquè generalment, quan es dóna un premi d’aquesta categoria, un premi que podríem qualificar de nacional, es té present tota la història de l’artista. I per bé que, en la relliscada, Pere Pruna s’enamorés d’un tema com aquest, seria injust voler fer passar el nostre pintor per un copista i pornografista. Justament l’art de Pruna no té res d’obscè. I no són pas aquests els seus temes. (...)
Dintre un quant temps, aquesta anècdota del Premi Nonell d’enguany serà recordada como un facècia que farà riure. Voler esprémer aquesta anècdota i convertir-la en botxí del pintor, seria exagerat i inhumà. Ja es bo que els artistes es barallin. Diu el Versari que, a Florència, la col·locació d’una estàtua a la plaça de la Senyoria era motiu de disputes i punyalades. Que els nostres artistes no es prenguin al peu de la lletra això de les punyalades. Sigui com sigui, amb aquesta anècdota o sense, Pere Pruna és un pintor, un gran pintor, molt senyor meu.
He cregut interessant transcriure bona part de l’article de Rafael Benet, de quaranta anys enrere. El pintor va arribar a una maduresa gloriosa. Personalment era molt comprensiu; era bo. Vaig ser presentat i recomanat per l’escultor Rebull per a demanar-li que em deixés dues obres seves per figurar a l’exposició de pintors catalans a Bilbao. Va deixar-me’n una. Després, va passar un llarg temps; havien transcorregut dotze anys. Preparava aleshores una exposició col·lectiva de pintura sobre un únic tema: la figura i el retrat. Vaig demanar la col·laboració dels principals pintors catalans especialitzats en aquest gènere: Francesc Serra, Togores, Muntané, Teresa Condomines, A. Opisso, etc. fins a un total de vint-i-dues signatures d’artistes, de les quals solament confiava l’aportació de la meitat. Vaig rebre algunes obres, ben remarcables. Però l’exposició es va haver de suspendre per una sèrie d’entrebancs i dificultats que impossibilitaren completament la seva realització. Era l’última exposició que organitzava. Entre les obres que m’havien arribat, en figurava una de Pere Pruna. Les restants van ser retornades a llurs autors. Però amb la del mestre-pintor vaig voler mirar si podia quedar-me-la... M’havia seduït tant l’obra de Pruna! De moment va semblar-me una cosa impossible poder comprar-li als preus que ja tenia establerts. Però finalment, al cap d’uns mesos, el resultat va ser veritablement meravellós: l’obra fou meva. És la que porta per títol Figura.
Ja com a final d’aquesta relació, volia fer esment de la procedència d’altres quadres. El de Maurice Utrillo, Paisatge urbà, és una mostra (petita peça) que posseeixo d’un pintor francès, un dels llegendaris pintors de l’impressionisme, però d’estil propi. Vaig adquirir-lo en una botiga d’antiguitats de Girona, abans citada. La pintura conserva el mateix marc que tenia aleshores i possiblement el que el seu autor li va posar. La petita obra de Grau Santos pertany a l’any 1952, quan l'artitsta acabava la carrera a l’Escola Oficial de Llotja. Vaig visitar després la seva primera exposició pel setembre de 1959, a les galeries Syra, del passeig de Gràcia. El públic barceloní recordà amb simpatia la figura i obra del seu pare, el destacat pintor Emili Grau-Sala, així com també la de la seva mare, la pintora Ángeles Santos, expositors de la Galeria durant moltes temporades artístiques. Grau Santos és actualment un pintor destacat dins el panorama pictòric català.
Altres obres, de mides petites, com la de Víctor Moya, de Mombrú, i de Tàrrega Viladoms, van ser adquirides en un establiment de quadres i objectes d’art del carrer Canuda, de la capital catalana. Els tres esmentats pintors són firmes ben reconegudes dins el món artístic de la primera meitat del segle actual.
Resten per comentar o fer esment altres obres de diferents autors. (Al final d’aquest Catàleg faig figurar unes dades biogràfiques de cada autor). He renunciat a fer una breu història de més d’un quadre, que, per la seva “vida”, anècdota o aventura, podia haver resultat curiosa. L’espai, però, que ocupa aquest pòrtic o memòria – guia no permet allargar-lo més. Son 137 els títols de les obres i 80 els autors que s’apleguen en el Catàleg, quan dono el lligall per enllestit i a punt per ser enquadernat.
Fa vint-i-cinc anys que iniciava la col·lecció. Durant un quart de segle, amb vertader fervor amb tota la voluntat, i amb gran afecte, he anat formant el conjunt que ara conservo... He aconseguit reunir un conjunt d’obres d’art, un conjunt íntim, modest, no elevat a la categoria de les considerades col·leccions d’art. No pertany a mi donar-li una justa qualificació.
El meu desig seria que aquesta col·lecció continues sent íntegrament conservada; que fos guardada i mantinguda. Que el meu fill Josep en fos el posseïdor. Seria com un mèrit atorgat al conjunt d’obres d’art d’una època. I proposo que, en l’esdevenidor, consideri la col·lecció, com un patrimoni espiritual llegat del seu pare.
No totes les coses que he treballat amb fe ha tingut un resultat feliç. Aquesta és una excepció en la meva vida.
El conjunt no té tot allò que jo voldria. Cal dir que es tracta d’una col·lecció una mica heterogènia. No és ben bé un conjunt específicament impressionista. Hi ha altres estils. Alguns quadres estan signats o pertanyen a finals del segle XIX. Com a mostra, hi ha dos dibuixos de Baldomer Galofre, possiblement de l’any 1886. També n’hi ha un de l’Hortensi Güell (amb dues pintures del mateix autor) i uns altres del pintor Sancho i de l’italià Specia, els més antics de la col·lecció. Son testimoni d’una època una mica més llunyana de la resta d’obres col·leccionades.
Jo diria que les col·leccions no són mai acabades i gosaria pensar que tampoc a gust del col·leccionista. Sempre hi manca més d’una obra d’un mateix autor. Al conjunt hi manquen quadres; autors que jo voldria que hi fossin representats.
Comprenguem que adquirir obres d’art (reunir obres d’art) suposa un dispendi per a un afeccionat modest. Representa un gran esforç. Jo no he tingut mai possibilitats de comprar obres d’acreditats artistes. No bastant, considero que, pel camí que volia seguir, vaig poder fer-me, en un període curt d’anys, amb cinc o sis peces importants. Per tant, el conjunt és format per quadres que he pogut reunir dins les meves modestes possibilitats econòmiques.
D’altra banda, la col·lecció es nodreix, també, de donacions i intercanvis. Cal dir, però, que la selecció inclosa i que figura al Catàleg, ha seguit un criteri de valoració. Vaig triar d’entre els quadres que posseïa, els que em van semblar millors. Molts dels que guardava, no formen part de la col·lecció. He tingut en compte, doncs el mèrit de cada obra o mostra, per petita que sigui, i la preferència per l’autor.
D’un mateix artista hi ha, de vegades, més d’una obra. M’ha agradat aplegar diverses mostres d’un mateix autor perquè ho considero interessant. Tant de bo que un recull de treballs figurés en altres autors dels quals en tinc solament una mostra! I he de doldre que artistes com per exemple Morató, Ferran, Vicenç Ferrer, Figuerola, Gonzalo Lindín i altres, que han passat per etapes diferents i han tingut una marcada evolució, no en tingui una mostra representativa de la seva obra posterior. Sempre existeix l’esperança d’engrossir la col·lecció amb la presència d’un nou treball artístic.
